Primer contacte amb l'Africa

Diari de la meva primera estada al Cameroun

Diumenge, 5 d'agost del 2007

Després de perdre la connexió a París de l'avió que ens havia de dur a Douala, de batallar amb el personal d'Air-France, de gaudir d'un dia regalat a París i estafat del viatge, vam aconseguir arribar ahir a la tarda finalment al nostre destí: el Cameroun.
Fa ja molt temps, o potser no tant, quan els homes travessaven el món a peu o a cavall, el viatge els anava acostumant als canvis, gradualment. El viatge durava setmanes, fins i tot mesos, i l'home era capaç de familiaritzar-se amb els nous paisatges.
Avui ja no resta res d'aquestes gradacions. L'avió ens sacseja violentament i en qüestió d'hores ens llença a l'abisme candent del tròpic. Tot just ens refreguem els ulls i el primer que ens sobta és el color de l'Àfrica inundat per una sorprenent llum.
Arribem amb totes les maletes menys una, on hi duiem molts regals i estris de feina. Ah, i les botes noves de la Mercè. Potser l'únic incident logístic de tot el nostre viatge.
I ja un cop acomodats al cotxe, de camí cap a la procure baptiste de Douala on passaré la meva primera nit al Cameroun, amb el Joseph com a magnífic guia sempre al volant amb la seva boina, no puc deixar de mirar a costat i cosat i faig el descobriment més important de tot el meu viatge: la gent.
Com encaixen en el verd paisatge selvàtic, en aquesta llum i aquest color que no m'abandonarà ja en tota la meva estada! Com l'africà i la naturalesa es converteixen en una comunitat indivisible!
La meva primera impressió de l'Àfrica ha estat sens dubte el color. Un color sempre present en tot, començant pels seus vestits tradicionals. És tot un espectacle, i sobretot perquè aquestes seran les primeres impressions que m'enduré del Cameroun, els meus ulls volen memoritzar tot allò que va corrent a través del vidre de la finestra del Toyota que ens portarà per molts indrets encara desconeguts. L'elegància de les dones camerouneses em sobta des d'un primer moment. Elles són qui en part pugen el país, i el motor de la família. Els nens corren a tocar de la calçada, entre centenars de paradetes. La carretera, el carrer o el camí és el lloc de trobada on transcorre la vida, i el lloc estratègic per vendre tot l'inimaginable.
En mig de la selva, entre palmeres i tota aquesta exuberància selvàtica, l'home blanc hi apareix com un cos estrany i incongruent, i la sensació de diferència i a vegades d'impotència encara desonec que em farà companyia tot al llarg del viatge.
Tant a la procura com al foyer du marin, on passaré les meves dues primeres nits a Douala, no tinc encara la sensació d'estar a l'Àfrica, sinó en una mena de complex turístic, indiferents a tot allò que es cou més enllà de la reixa que comunica i els tanca de l'exterior.
Tot i així, és quan ja fa més de 24 hores que sóc al Cameroun, que començo a agafar consciència de la distància i el contrast amb casa nostra.
Suposo que és en aquest precís moment que comença el meu veritable viatge, i ja estic preparada per conéixer tots els actors que el conformaran: el Toni Barnadí i la Gemima a l'hospital de Yemessoa, els petits entusiastes Ketsia i Omar, l'Mbomo que serà una peça clau per al meu projecte, el Bessaga i les seves entranyables germanes, la Rosalie i la petite Rosalie, la seva filla, els nens d'Njore i la seva felicitat, l'Abel, l'Herminie, el somriure de mama Justine... i tants i tants que que no hi carbrien en aquest text.

Des d'aquí moltes gràcies a tots ells!