Us presento la Liebe i la Drau

La Liebe fa ja dos anys que va arribar a casa per capgirar-ho tot... era una boleta de poc més de dos mesos, que de seguida ens va deixar ben clar que a partir d'aquell moment era ella qui donava les ordres. Dinar o sopar es va convertir en un autèntic malson perquè ella també volia gaudir d'aquell bistec o aquell plat de pasta amb aquella oloreta... Es va creure que els mobles i els llibres estaven allí per marcar-hi les dents i llegir-los... I el sofà i el llit per dormir-hi la migdiada. Després d'aquests dos anys la Liebe ja ha acceptat que ella menja només quan li toca, que els mobles no són joguines, i ha passat a exercir de germana gran de la Drau. Altres batalles no les hem sabut guanyar... però les que sí han costat suor i moments de certa histèria.

La Drau és la gossa trapella i esbojarrada per excel.lència. La vam recollir amb l'Àngel a Viladrau ja fa més d'un any... era encara un cadell que corria pel mig de la plaça major. La vam seguir i vam veure que anava perduda i ferida. Finalment va acabar a casa. Ella encara ha d'apendre a controlar un impuls que la fa saludar pujant-se sobre la gent i si et descuides, rentant-lis la cara amb les seves llepades. És brusca però tan agraïda que si un dia et veu moixa no para de fer-te petons i moure la cua fins que aconsegueix arrencar-te un somriure.

Després d'aquests dos anys ja no concebo la vida sense elles, ni arribar a casa sabent que et rebran amb la seva característica i peculiar alegria. D'elles he après coses que mai hagués imaginat que et podien ensenyar els gossos. És cert, et donen estima sense res a canvi, i la seva fidelitat no té límits.

Els nens al Camerun

Molts no arriben als 5 anys d'edat, generalment a causa de la Malària. La majoria ha de treballar per poder menjar i per necessitat de les seves famílies. Molt pocs tenen accés a una assistència sanitària, sobretot en zones rurals. Alguns no van a l'escola i es vulnera així un dels seus drets fonamentals. Altres són orfes, i la majoria que sopbrepassa els 5 anys, uns autèntics supervivents.

Però els nens al Camerun són feliços. Ballen com ningú, fins caure esgotats. No tenen joguines, però se les fabriquen ells mateixos. Canten, riuen, corren. T'ho regalen tot sense res a canvi; aquestes mirades i aquests somriures que es contagien només de veure'ls.

Quan un matí a l'hospital vaig saber que una nena moria amb tan sols 13 anys, amb l'estòmac perforat per un tifus, i en vaig conèixer una altra de 8 que lluitava contra el VIH, va aflorar en mi el major sentiment d'impotència que mai he sentit.

Des d'aquí, aquest petit i modest homenatge a tots ells!

Manifest impulsat per l'Associacio d'Equatorians de Catalunya, la Federacion de asociaciones de ecuatorianos i SOS racismo de Catalunya

LLUITEM CONTRA EL RACISME

La brutal agressió cap a una menor equatoriana en un vagó de tren el passat 7 d’octubre, posa de manifest la cara més violenta del racisme. El racisme es basa en el menyspreu cap a la persona diferent en els seus trets físics o culturals, legitima el poder d’uns sobre els altres, i ensorra tots els principis i valors democràtics.
Són molts els espais que ocupa el racisme i la xenofòbia en la nostra societat i moltes les seves manifestacions, actituds, comentaris. Aquestes són els primers passos per donar via lliure al racisme més violent, però recordem que qualsevol acció racista és violència, perquè el racisme de per si ho és.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar la necessitat de ser bel•ligerant democràticament per eradicar qualsevol pràctica que discrimini, exclogui i segregui a les persones pel seu color de pell, cultura, ètnia o religió. Moltes són les situacions que passen desapercebudes, quan no es normalitzen, en el dia a dia: comentaris xenòfobs, discriminacions en l’accés a l’habitatge, als llocs d’oci són alguns exemples. Actituds i accions que tothom ha percebut en l’àmbit laboral, al carrer, a l’escola ,a l’escala de veïns o al camp de futbol. Deixar-les passar obre la bretxa de la impunitat. Només reconeixent l’existència del racisme podrem fer-li front, qualsevol actitud o conducta racista dóna peu a actituds i accions més violentes i més agressives.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar que tots i totes som ciutadans i ciutadanes i que una societat democràtica es valora pel tractament que ofereix els nouvinguts i nouvingudes i per incorporar com a valor col•lectiu l’antiracisme.

Per això la ciutadania, volem avui aquí manifestar:

• La nostra solidaritat ambla víctima i la seva família. Així com la indignació i rebuig d’aquesta agressió i de qualsevol agressió racista.
• Exigim que aquesta actuació no quedi en la impunitat i per tant demanem contundència a la justícia.
• Fem una crida perquè la lluita contra el racisme sigui permanent i no només quan hi hagi una brutal acció violenta que ens causa indignació. Demanem a la societat que denunciï qualsevol discriminació de la que es sigui víctima o testimoni i als poders públics i polítics el seu compromís per fer les front.

Lluitar contra el racisme és responsabilitat de tots i totes. Avui, i demà lluitem contra el racisme.


Barcelona 23 d’octubre 2007

25 anyets

La veritat és que no les tenia totes amb mi que pogués celebrar una festa en un parvulari... però totes i tots em vau demostrar ahir que sí, i el que és més important, que els espais no són res si ningú els dóna vida i són molt si entre quatre parets es reuneixen uns amics tan fantàstics com ho sou tots (no Àngel no, encara no estic pensant en okupar una nau al 22@)... qui els anava a dir a "esos locos bajitos" que l'habiten de dilluns a divendres, que mentre ells somniaven amb els angelets (bé, ara ja no somnien amb angelets, sinó amb shreks, robots, los increibles i demés fauna cinematogràfica), otros locos ya no tan bajitos l'ocupaven durant unes hores i transformaven el seu amic panotxa en chuky- el muñeco diabóclico- pervertido- hijo del abuelo.

Res, que moltíssimes gràcies a tots altra vegada!