Amb 3 i 6 anys

A veure si algú em reconeix a les fotos... a veure si hi ha algú que miri el meu blog! Vull algun comentari.

P.D: Hi haurà premi, jeje!

Dia Internacional de la no violència contra les dones

25 de Novembre de 2007

La majoria de dies com el d'ahir de ben poc solen servir, si no és per recordar-nos que encara vivim en una societat masclista en molts nivells.

Moltes dones moren en mans dels seus marits any rera any. Viure amb la por al cos en la teva propia llar, i molts cops amb fills als que cuidar, ha de ser una de les pitjors vivències que existeixin... Des d'aquí un petit homenatge a totes aquestes dones que ja no hi són, entre nosaltres.

Només educant en el respecte i la igualtat les noves generacions arribarà el dia en què no haurem de lamentar cap més mort. Campanyes com "Talla amb els mals rotllos" o la més recent "l'Amor ha de ser lliure" hi poden ajudar.

53 dias de invierno

Tres personajes se encuentran una noche de invierno en una parada de autobús: Mila (Mercedes Sampietro), una profesora que ha estado un año de baja tras sufrir una agresión por parte de uno de sus alumnos; Celso (Alex Brendemühl), guardia jurado, casado, padre de un hijo y con graves problemas económicos, a punto de enterarse de que va a ser padre, pero esta vez de gemelos; y Valeria (Aina Clotet), estudiante de violonchelo, con una turbia relación familiar y amorosa. Los tres personajes iniciarán un viaje a la deriva que les llevará a enfrentarse a sus miedos y frustraciones, y a tomar cada uno de ellos una decisión al límite que cambiará sus vidas.

“Si te das por vencido en invierno, te habrás perdido la primavera, el verano y el otoño”.

Les vides de tres personatges es creuen una freda nit d'hivern en una parada d'autobús. Hauran de presenciar l'abandonament d'un gos. A partir d'aquí ja no es tornaran a trobar , però hauran de soportar la grisor de 53 dies d'hivern, i les seves aventures existencials que s'aniran succeint una darrera l'altra.
Ahir en sortir del cinema vaig tenir aquella bona sensació que només és capaç de produir-me el cinema i que fa que m'apassioni tant aquest setè art. És una pel.lícula totalment realista, i amb una exquisida i especial sensibilitat, que fa aflorar en l'espectador els millors sentiments, i a mi aquesta màgia del cine em fascina...
De la pel.lícula destacaria l'agilitat amb què es mou la càmara, un encertat repartiment, el seu sentiment feminista i sobretot la gran sensibilitat que demostra cap a certes problemàtiques socials.

Us la recomano.

Us presento la Liebe i la Drau

La Liebe fa ja dos anys que va arribar a casa per capgirar-ho tot... era una boleta de poc més de dos mesos, que de seguida ens va deixar ben clar que a partir d'aquell moment era ella qui donava les ordres. Dinar o sopar es va convertir en un autèntic malson perquè ella també volia gaudir d'aquell bistec o aquell plat de pasta amb aquella oloreta... Es va creure que els mobles i els llibres estaven allí per marcar-hi les dents i llegir-los... I el sofà i el llit per dormir-hi la migdiada. Després d'aquests dos anys la Liebe ja ha acceptat que ella menja només quan li toca, que els mobles no són joguines, i ha passat a exercir de germana gran de la Drau. Altres batalles no les hem sabut guanyar... però les que sí han costat suor i moments de certa histèria.

La Drau és la gossa trapella i esbojarrada per excel.lència. La vam recollir amb l'Àngel a Viladrau ja fa més d'un any... era encara un cadell que corria pel mig de la plaça major. La vam seguir i vam veure que anava perduda i ferida. Finalment va acabar a casa. Ella encara ha d'apendre a controlar un impuls que la fa saludar pujant-se sobre la gent i si et descuides, rentant-lis la cara amb les seves llepades. És brusca però tan agraïda que si un dia et veu moixa no para de fer-te petons i moure la cua fins que aconsegueix arrencar-te un somriure.

Després d'aquests dos anys ja no concebo la vida sense elles, ni arribar a casa sabent que et rebran amb la seva característica i peculiar alegria. D'elles he après coses que mai hagués imaginat que et podien ensenyar els gossos. És cert, et donen estima sense res a canvi, i la seva fidelitat no té límits.

Els nens al Camerun

Molts no arriben als 5 anys d'edat, generalment a causa de la Malària. La majoria ha de treballar per poder menjar i per necessitat de les seves famílies. Molt pocs tenen accés a una assistència sanitària, sobretot en zones rurals. Alguns no van a l'escola i es vulnera així un dels seus drets fonamentals. Altres són orfes, i la majoria que sopbrepassa els 5 anys, uns autèntics supervivents.

Però els nens al Camerun són feliços. Ballen com ningú, fins caure esgotats. No tenen joguines, però se les fabriquen ells mateixos. Canten, riuen, corren. T'ho regalen tot sense res a canvi; aquestes mirades i aquests somriures que es contagien només de veure'ls.

Quan un matí a l'hospital vaig saber que una nena moria amb tan sols 13 anys, amb l'estòmac perforat per un tifus, i en vaig conèixer una altra de 8 que lluitava contra el VIH, va aflorar en mi el major sentiment d'impotència que mai he sentit.

Des d'aquí, aquest petit i modest homenatge a tots ells!

Manifest impulsat per l'Associacio d'Equatorians de Catalunya, la Federacion de asociaciones de ecuatorianos i SOS racismo de Catalunya

LLUITEM CONTRA EL RACISME

La brutal agressió cap a una menor equatoriana en un vagó de tren el passat 7 d’octubre, posa de manifest la cara més violenta del racisme. El racisme es basa en el menyspreu cap a la persona diferent en els seus trets físics o culturals, legitima el poder d’uns sobre els altres, i ensorra tots els principis i valors democràtics.
Són molts els espais que ocupa el racisme i la xenofòbia en la nostra societat i moltes les seves manifestacions, actituds, comentaris. Aquestes són els primers passos per donar via lliure al racisme més violent, però recordem que qualsevol acció racista és violència, perquè el racisme de per si ho és.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar la necessitat de ser bel•ligerant democràticament per eradicar qualsevol pràctica que discrimini, exclogui i segregui a les persones pel seu color de pell, cultura, ètnia o religió. Moltes són les situacions que passen desapercebudes, quan no es normalitzen, en el dia a dia: comentaris xenòfobs, discriminacions en l’accés a l’habitatge, als llocs d’oci són alguns exemples. Actituds i accions que tothom ha percebut en l’àmbit laboral, al carrer, a l’escola ,a l’escala de veïns o al camp de futbol. Deixar-les passar obre la bretxa de la impunitat. Només reconeixent l’existència del racisme podrem fer-li front, qualsevol actitud o conducta racista dóna peu a actituds i accions més violentes i més agressives.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar que tots i totes som ciutadans i ciutadanes i que una societat democràtica es valora pel tractament que ofereix els nouvinguts i nouvingudes i per incorporar com a valor col•lectiu l’antiracisme.

Per això la ciutadania, volem avui aquí manifestar:

• La nostra solidaritat ambla víctima i la seva família. Així com la indignació i rebuig d’aquesta agressió i de qualsevol agressió racista.
• Exigim que aquesta actuació no quedi en la impunitat i per tant demanem contundència a la justícia.
• Fem una crida perquè la lluita contra el racisme sigui permanent i no només quan hi hagi una brutal acció violenta que ens causa indignació. Demanem a la societat que denunciï qualsevol discriminació de la que es sigui víctima o testimoni i als poders públics i polítics el seu compromís per fer les front.

Lluitar contra el racisme és responsabilitat de tots i totes. Avui, i demà lluitem contra el racisme.


Barcelona 23 d’octubre 2007

25 anyets

La veritat és que no les tenia totes amb mi que pogués celebrar una festa en un parvulari... però totes i tots em vau demostrar ahir que sí, i el que és més important, que els espais no són res si ningú els dóna vida i són molt si entre quatre parets es reuneixen uns amics tan fantàstics com ho sou tots (no Àngel no, encara no estic pensant en okupar una nau al 22@)... qui els anava a dir a "esos locos bajitos" que l'habiten de dilluns a divendres, que mentre ells somniaven amb els angelets (bé, ara ja no somnien amb angelets, sinó amb shreks, robots, los increibles i demés fauna cinematogràfica), otros locos ya no tan bajitos l'ocupaven durant unes hores i transformaven el seu amic panotxa en chuky- el muñeco diabóclico- pervertido- hijo del abuelo.

Res, que moltíssimes gràcies a tots altra vegada!